El projecte de quilt que dona títol a aquesta investigació parteix d'una frase que va repetir-se dins del meu cap durant mesos, amb variacions, sobretot a la nit, al llit, de manera obsessiva. La frase, en cosir-la, es va fer matèria.
El cos que cus, que tria un color, que repeteix una puntada una vegada i una altra, també pensa.

Aquesta pàgina documenta la investigació en curs sobre la intersecció entre art feminista, text, la materia i l'objecte. Aquesta investigacio es atravessada per una pregunta principal,
d'on neixen cinc objectius
i altres moltes lineas d'investigacio.

Com pot l'acte repetit de cosir text en textil ser una forma de produccio de coneixemet?

Objectius:

Reclamar el textil com a lloc de produccio de coneixement

Construir una genealogia feminista
a través de la citació material

Enfrontar-se a la violencia de genere des-de la materia

Honorar a les dones invisibilitzades en
(amb) els materials

Cartografiar una geografia personal-política

Aquest projecte s’inscriu en una genealogia de pràctiques tèxtils feministes que funcionen com a formes de resistència simbòlica i material davant les jerarquies epistemològiques i estètiques de la modernitat occidental. Partint de les pràctiques de consciousness-raising1 dels anys setanta, el quilt2 no és només una extensió de l’àmbit domèstic ni un objecte artístic, sinó un dispositiu crític en què el gest manual, la repetició i la mestria esdevenen formes de producció política i afectiva.

Seguint la genealogia traçada per Parker a The Subversive Stitch i recuperada en lectures contemporànies com Michna, el tèxtil apareix com un llenguatge històricament feminitzat i, per tant, desvaloritzat dins la divisió entre art “alt” i “baix”. Aquesta desvalorització no és només estètica, sinó estructural, perquè respon a una organització patriarcal del treball i del coneixement. Alhora, en el context del Nord global, les pràctiques tèxtils i manuals han estat sovint llegides com a opressores o domesticadores, i aquesta dicotomia també adquireix una dimensió de classe i decolonial. En aquest sentit, el quilt no només cita aquesta tradició, sinó que la reactiva mitjançant una pràctica que desplaça el tèxtil cap a un espai de producció discursiva i epistemològica.
L’operació central del projecte rau en la insistència del gest repetitiu —la puntada— que articula una temporalitat expandida i acumulativa. Tal com s’ha assenyalat en relació amb el activist quilting (Robertson, s.d.), aquesta repetició no pot ser llegida únicament en termes formals, sinó que constitueix una tecnologia afectiva que vincula processos de sanació amb formes de resistència col·lectiva (Michna, 2020; Harrold, s.d.). La reiteració del gest produeix una densitat temporal que desborda la linealitat productiva i insereix el cos en una economia del temps alternativa, més propera a la cura que a la productivitat capitalista.
La incorporació del text dins del camp tèxtil desestabilitza la separació convencional entre llenguatge i imatge. En aquest projecte, el text no funciona com a paratext ni com a aclariment, sinó com a matèria cosida que participa de la lògica formal del quilt, i que converteix el llenguatge en una pràctica material feta de temps, esforç i repetició.
El contingut textual, estructurat a través de la fragmentació i la reiteració, opera com una performativitat de la violència de gènere en tant que fenomen estructural. En lloc de representar un esdeveniment tancat, el text produeix una temporalitat oberta i persistent que impedeix la clausura narrativa, i ressona amb les anàlisis de Federici sobre la violència exercida sobre els cossos femenins com a element constitutiu de determinades formes d’organització social i econòmica.
Des d’una perspectiva epistemològica, el projecte pot ser llegit a través del marc del coneixement situat (Haraway, 1988), en la mesura que rebutja qualsevol pretensió d’universalitat o neutralitat. El coneixement que produeix el quilt és parcial, encarnat i relacional, en línia amb les epistemologies feministes desenvolupades per Belenky et al. (1986). El saber no emergeix aquí com a abstracció, sinó com a resultat d’una pràctica material específica: el cos que cus, que repeteix, que sosté la tensió entre dolor i articulació discursiva. En aquest sentit, el quilt pot ser entès com una forma d’epistemologia material, on el fer (making) esdevé inseparable del pensar (knowing).
La reutilització de materials i el rastreig de la seva procedència introdueixen una dimensió relacional que connecta amb les pràctiques de "presa de consciència" i amb les formes col·laboratives de producció artística dels anys setanta (Tobin, s.d.; Lippard, 1976). Aquest gest desplaça l'autoria cap a una xarxa de relacions i inscripcions temporals, convertint el quilt en un arxiu viu de memòries materials i subjectivitats entrellaçades.
La pràctica de citació del projecte s'inscriu en aquesta mateixa epistemologia material. Les lletres vermelles del text remeten directament a Tracey Emin, i el llenguatge directe i fragmentat ressona amb Jenny Holzer: la referència no passa pel nom acadèmic sinó pel gest estètic, per la matèria compartida. Aquesta operació rebutja la jerarquia que distingeix la citació textual (llegítima, acadèmica) de la referència visual i artesanal (il·legítima, menor), i afirma que el cos que cus, que tria un color, que copia una forma, també cita — i ho fa des d'una epistemologia del fer que desborda els límits de la citació bibliogràfica convencional.
El projecte es constitueix també com un arxiu afectiu de procedències: l'edredó anònim comprat al Raval, cosit per una dona probablement de la ciutat, anònima, es barreja amb els fils i puntes heretats de la Carme, que viatgen de Terrassa a casa. Aquesta constel·lació de dones (la desconeguda del Raval, la Carme, les Pilars, la pròpia mare, la pròpia àvia) teixeix una genealogia femenina que no és abstracta sinó material, geogràficament situada entre Barcelona i Xipre. El quilt esdevé, així, un dispositiu de memorialització afectiva on l'autoria es dilueix en una xarxa de cures, pèrdues i transmissions.

En conjunt, el projecte configura el quilt com un espai d'intersecció entre pràctica material, teoria feminista i activisme, on el tèxtil no només actua com a suport sinó com a llenguatge i com a forma de producció de coneixement crític. En aquesta operació, allò domèstic esdevé polític, allò manual esdevé discursiu, i allò íntim es projecta com a enunciació col·lectiva.